La válvula aórtica se sitúa entre el ventrículo izquierdo y la aorta (arteria principal del cuerpo). Su función es controlar que el flujo sanguíneo generado por el latido del corazón se mueva en la dirección correcta y no devuelva hacia atrás.
El corazón funciona como una bomba que impulsa la sangre por todo el cuerpo.
Dentro del corazón hay cuatro válvulas que aseguran que el flujo de la sangre circule solo en una dirección. Las válvulas enfermas pueden obstruir el flujo de la sangre (estenosis) o bien cerrarse de manera incompleta (insuficiencia). Estas anormalidades crean una sobrecarga de trabajo para el corazón , que el paciente reconoce por la aparición de fatiga excesiva o difícil respiración durante el ejercicio. En algunos pacientes, la válvula enferma se descubre porque el médico percibe un bufo.
Una válvula puede estar dañada de manera importante aunque el paciente no tenga ningún síntoma.
En algunos pacientes solo ha afectada una de las cuatro válvulas, mientras que en otros hay dos o, incluso, tres. Las válvulas afectadas más habitualmente son la mitral y la aórtica, y con menos frecuencia la tricúspide.
¿Qué es la válvula aórtica?
La válvula aórtica se sitúa entre el ventrículo izquierdo y la aorta (arteria principal del cuerpo). Su función es controlar que el flujo sanguíneo generado por el latido del corazón se mueva en la dirección correcta y no devuelva hacia atrás. Nos podemos encontrar con patología de:
Estenosis valvular aórtica: Es el engrosamiento anormal con depósitos de calcio en la válvula que reduce el orificio valvular, provocando obstrucción al paso de la sangre. Esto causa una sobrecarga de trabajo para el corazón que con el tiempo acaba provocando insuficiencia cardíaca.
- Causa: puede derivar de un defecto congénito (válvula bicúspide), de la enfermedad reumática o, más frecuentemente, del envejecimiento natural.
- Síntomas: al estadio inicial de la enfermedad, los pacientes pueden estar asintomáticos. Generalmente, los síntomas aparecen si la estenosis es grave y cuando se realiza un esfuerzo físico. Los síntomas principales son:
- dolor de pecho (ANGINA)
- dificultad respiratoria (DISNEA)
- desmayo (SÍNCOPE)
- Diagnóstico: el examen médico con estetoscopio revela un bufo característico. El ecocardiograma color-doppler (prueba no invasiva que a través de una sonda que produce olas sonoras apoyada al tórax del paciente permite visualizar en una pantalla el corazón , sus cavidades y su funcionamiento) es el examen fundamental para confirmar el diagnóstico y valorar la gravedad.
- Tratamiento: el tratamiento quirúrgico se indica cuando la insuficiencia es grave y provoca síntomas, pero también en ausencia de síntomas cuando el corazón aumenta de volumen y pierde la fuerza. Actualmente, hay dos tipos de tratamiento:
- Cirugía abierta, que permite sustituir la válvula enferma con una prótesis, que puede ser biológica o mecánica
- Implante de una prótesis biológica (TAVI) a través de un catéter introducido, generalmente, en la arteria femoral.
-
Insuficiencia valvular aórtica: Es el contrario de la estenosis, la válvula no cierra bien y la sangre refluye hacia atrás, hecho que provoca una sobrecarga de trabajo para el corazón que con el tiempo también comporta insuficiencia cardíaca.
- Causa: puede ser debida a una enfermedad de la propia válvula (válvula aórtica bicúspide) o, más frecuentemente, a la dilatación de la primera porción de la aorta (ectàsia anuloaortica). Menos frecuentemente puede ser debida a la enfermedad reumática o endocarditis (infección de la válvula).
- Síntomas: al estadio inicial de la enfermedad los pacientes pueden estar asintomáticos. Generalmente, los síntomas aparecen cuando el corazón pierde su fuerza. Los síntomas principales son:
- Dificultad respiratoria (disnea)
- Fatiga
- Diagnóstico: el examen médico con estetoscopio revela un bufo característico. El ecocardiograma color-doppler (prueba no invasiva que a través de una sonda que produce olas sonoras apoyada al tórax del paciente permite visualizar en una pantalla el corazón, sus cavidades y su funcionamiento) es el examen fundamental para confirmar el diagnóstico y valorar la gravedad.
- Tratamiento: el tratamiento quirúrgico se indica cuando la insuficiencia es grave y provoca síntomas, pero también en ausencia de síntomas cuando el corazón aumenta de volumen y pierde la fuerza. Hay dos opciones quirúrgicas: la reparación de la propia válvula o la sustitución con prótesis, que puede ser biológica o mecánica.
Després de valorar riscos i beneficis, el cirurgià cardíac li explicarà, de forma individualitzada, les diferents opcions de tractament i quina és la que millor s’adequa al seu cas. Per fer-ho, tindrà en compte els resultats de les proves complementàries que se li hagin fet (ecocardiografia, cateterisme de les artèries coronàries, etc.) i el seu estat de salut. També tindrà l’oportunitat de resoldre els dubtes que pugui tenir.
És possible que el cirurgià que el visiti a la consulta, el que li faci l’operació i el que el visiti a la planta, no sigui el mateix. En qualsevol cas, tots aquests cirurgians són membres del mateix equip i comparteixen la informació del seu cas, tant abans de la intervenció com durant l’ingrés.
Els temes que li explicaran, seran els següents:
Què és una cirurgia sobre la vàlvula aòrtica?
La substitució valvular aòrtica consisteix en el recanvi de la vàlvula aòrtica (localitzada entre el ventricle esquerre i l'aorta) per una pròtesi mecànica o biològica, quan no és possible la seva reparació.
L'objectiu de la cirurgia de recanvi valvular aòrtic és que la sang surti adequadament del cor cap a l'aorta i que pugui arribar a totes les parts del cos humà.
Com es realitza la intervenció?
Abans de la cirurgia, vostè rebrà anestèsia general. Estarà adormit (inconscient) i no sentirà dolor durant l'operació.
Una vegada que estigui inconscient, el cirurgià cardíac farà un tall de 20,5 a 25,5 cm a la meitat del tòrax. Se separarà l’estèrnum per crear una obertura. Això permet l'accés al cor i l'aorta, el principal vas sanguini que va del cor a la resta del cos.
La cirurgia es realitzarà amb CEC (circulació extracorpòria) que consisteix en una bomba que bombeja la sang en lloc del cor, el qual roman aturat durant l'operació i durant un temps limitat.
Quant dura una pròtesi biològica i una mecànica?
Les pròtesis mecàniques, fabricats amb materials de gran resistència (carboni pirolític). L'avantatge és la durabilitat pràcticament indefinida i el desavantatge és que requereixen tractament anticoagulant de per vida. La pròtesi biològica es fabrica amb teixit d'origen animal que per la seva característica de biocompatibilitat no requereix tractament anticoagulant. El desavantatge és que es deteriora amb el temps i té una durada d'entre 10 i 15 anys. Generalment, les mecàniques s'utilitzen en pacients molt joves, i les biològiques a partir dels 65 anys. El cirurgià li aconsellarà quina és la millor pròtesi artificial per vostè.
Reparació Valvular aòrtica:
La Vàlvula Aòrtica es susceptible a reparar-se quan la disfunció que presenta és la insuficiència i el teixit valvular està sa. La insuficiència aòrtica vol dir que la vàlvula no tanca bé. La insuficiència aòrtica pura es produeix bàsicament per dos grans motius:
1-. Prolapse d´algun dels seus vels
2-. Dilatació de l´arrel aòrtica i aorta ascendent
En els primer cas, molt freqüent en la vàlvula aòrtica bicúspide, el prolpase es pot corregir quirúrgicament i estabilitzar la reparació amb un anell basal.
En el segon cas, com que l´alteració està en l'artèria aorta es pot substituïr l´aorta i conservar la vàlvula (técniques de substitució d´arrel i aorta ascendent amb preservació valvular: tècnica de reimplantació valvular o tècnica de David i tècnica de remodelat de l´arrel o tècnica de Jacoub)
La preservació i reparació valvular ofereix una sèrie d’avantatges enfront la substitució protèsica clarament demostrades ja en el cas de la vàlvula mitral. Per esmentar les principals podem dir que la preservació valvular suposa:
- Mantenir el teixit nadiu.
- Evitar el tractament anticoagulant.
- Disminuir els events tromboembòlics
- Augmentar la resistència a la infecció
Per contra la modificació del teixit nadiu implica la possibilitat de recurrència que determina la durabilitat de la reparació.