Hola Juan, et proposo un joc, potser es podria anomenar un exercici d'escriptura, ja que aquesta història comença per aquí i tu podràs explicar del que et sembli sobre el que et poso en aquestes línies, ja que no ens coneixem. Sóc molt més d'explicar històries que de respondre preguntes i de les teves em surt explicar on comença això. Escriure per a mi comença des d'una habitació, curiosament des de la meva habitació d'adolescent, on em tancava per amagar els meus sentiments més profunds.
Aquí comença el meu bolígraf a escriure poesia per treure des del meu cor coses que no entenia: la pobresa, el dolor, les guerres i en general el sentit de la vida. En el paper podria plasmar les meves preocupacions sense que ell em jutgés i en ell podia canviar una mica el meu món que tant dolor i incomprensió sentia. Sempre va ser una part de mi, que de vegades compartia amb la meva mare perquè ella m'escoltava admirada pels meus sentiments.
És una mare, era la meva mare. Això no va arribar perquè sí, no vaig tenir una revelació de fer-ho, sinó que les meves professores ens van mostrar el poder de les lletres quan els moments ho necessitaven. Així començo a prendre contacte entre el cor i l'eina terapèutica d'escriure.
Quan vaig emmalaltir per un càncer de mama havia d'anar molt seguit a l'oncològic i en aquells moments vaig decidir portar amb mi una llibreta. Sóc molt amant de les llibretes, portar llibretes per dibuixar, per escriure, per jugar i vaig començar.
Així vaig començar, els meus moments d'espera eren moments de donar importància al que sentia. Esperar entre consultes moltes hores, i per què no, d'escriure. Cada dia sentia una cosa diferent. No sento, ara que la rellegeixo, que fossin dramàtiques, només eren úniques, segons estava jo i el meu voltant en aquestes sales.
Allà vaig explicar al meu germà que seria una gran idea repartir el paper i que aquelles coses de les que podíem, aquelles coses de les que podíem sentir, perdó, de les que podríem sentir, compartir-les anònimament a una bústia i després les nostres experiències ajudessin altres persones. Tinc una imaginació constant però en uns dies penso que serà possible i d'altres que no servirà de res. Quan al cap de diversos anys vaig veure a l'hospital de Bellvitge el projecte RELAT-Hos en un cartell em vaig adonar que Antònia era de les meves, però que ella sí que duia a terme el que li creia important.
Sentia admiració, alegria i una mica de màgia. Li vaig escriure i vaig cedir tots els meus escrits de cada dia, com un diari. Ella els va agafar amb amabilitat i afecte, em va allargar la mà una altra vegada fins a l'altra habitació, el llibre des de la meva habitació.
Quan ho vaig veure, quan vaig veure els meus escrits, sentia que les coses passen per alguna cosa, que tots estem units com en una energia universal. No són més que els meus sentiments, vaig escriure espontàniament i això es nota, no hi ha correccions ni pretensions. Li dono les gràcies a ella i aquesta força que té, el full en blanc per curar-nos.
Només és provar, com tot, és practicar a treure el que portes dins, que serveixi per a algú o només per a tu, tant se val.
Em preguntes per un llibre al qual recomanar, no sóc una gran lectora com ho era la meva mare, però et diré que n'hi ha molts, sobretot els que he acabat m'han aportat, sinó no els acabo. L'últim que he rellegit és “Moltes vides, molts mestres” i estic enganxada a la poesia de Sara Búho.
Espero que pugueu fer un resum d'aquesta llarga història i que heu contestat les vostres preguntes.