Sou a: Portada > Informació corporativa > Història > Projecte i construcció (1969-1971)

Informació corporativa

Projecte i construcció (1969-1971)

En un camp de conreu

Fins al 1972 la Seguretat Social només tenia a Catalunya un gran hospital de de referència, l'actual Hospital Universitari Vall d'Hebron, llavors anomenat Residencia Francisco Franco, i tres hospitals més a Girona, Lleida i Tarragona.

La cobertura assistencial en aquell moment era molt deficitària i més si tenim en compte el fort creixement de la població com a resultat de la immigració dels anys seixanta, en especial a Barcelona i el seu cinturó industrial.

La construcció d'un nou hospital a l'àrea metropolitana era una necessitat per poder atendre tota aquesta població.

L'Hospitalet de Llobregat era un dels municipis que més població nova havia rebut i el seu ajuntament va demostrar una clara visió de futur, fet que va facilitar el camí per construir un centre sanitari dins el seu terme municipal.

Uns anys més tard, les instal·lacions s'ampliarien, també a proposta de l'ajuntament, amb la construcció d'un hospital oncològic, l'actual Duran i Reynals.

Els terrenys on es va decidir edificar l'hospital eren una excel·lent terra de conreu, com tantes del Delta del Llobregat, però pel mateix motiu també era un lloc obert als vents, que facilitava l'estancament d'aigües i amb una certa insalubritat. Uns terrenys que ja havien estat temptejats per construir-hi un camp de futbol per a l'Espanyol.

Els terrenys es van comprar als propietaris, molts dels quals no els explotaven directament sinó que tenien arrendataris, que van ser indemnitzats.

Després d'algunes negociacions i d'insinuar la possiblitat d'una expropiació, els terrenys es van comprar a 18 pessetes el pam quadrat. En total, 78 milions de pessetes de l'any 1969.

Pujar

Un hospital contra rellotge

La construcció de l'Hospital, encarregada a l'empresa Dragados y Construcciones, es va iniciar a mitjans de l'any 1970 i va ser una de les grans obres d'aquells moments, juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra.

Hi treballava una plantilla de 700 persones, 500 de les quals eren obrers i 200, tècnics. La jornada de feina dels obrers era de més de 10 hores diàries, pagades a 40 pessetes l'hora, en unes condicions de treball difícils que van provocar alguns accidents importants.

Les pressions perquè es finalitzés l'Hospital al més aviat possible van comportar un enduriment de les condicions de treball, fet que va motivar demandes de millores laborals dels treballadors, que van acabar en vagues, i que van tenir com a resposta la intervenció de la policia i els primers acomiadaments.

Les pressions de l'Administració a la constructora perquè l'obra no es parés van concloure en unes negociacions en què els treballadors van obtenir una millora salarial, la possibilitat de tenir una representació sindical per tractar els acomiadaments indiscriminats, un plus per treballar en alçada, i la construcció de banys, dutxes i un menjador semisubvencionat.

En canvi, no es va aconseguir el dret a fer vacances ni el pagament dels dies de vaga. Aquests fets van servir d'estímul a la solidaritat entre els treballadors de l'obra i també per als treballadors d'altres empreses.

Pujar

Arquitectura vertical

La disposició vertical característica de l'Edifici Prínceps d'Espanya no és una arquitectura exclusiva, sinó que respon a un patró comú dels edificis impulsats per l'Instituto Nacional de Previsión, com ara l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona o la Residencia La Paz de Madrid. Un plantejament arquitectònic que avui, vistes les necessitats sanitàries, ha estat abandonat, ja que dificulta els desplaçaments del personal i dels usuaris i, sobretot, els trasllats dels malalts, i s'estableix una excessiva dependència dels ascensors.

El nou Hospital presentava una imatge externa moderna i un luxe mesurat amb marbre a l'ampli vestíbul d'entrada. També eren innovadores i amb un disseny atractiu les unitats d'hospitalització circulars amb control central, que facilitaven l'assistència dels pacients.

A la llarga, però, els espais van resultar massa reduïts, amb poca llum natural i amb massa activitat per al descans dels malalts. Les possibles condicions adverses que hi poguessin haver a l'inici es van minimitzar amb l'esforç i la disponibilitat dels professionals, que van aconseguir un alt grau d'eficàcia assistencial.

L'economia en els mitjans i en la utilització de materials de baix cost i, sobretot, l'afany de finalitzar la construcció van provocar algunes deficiències en les instal·lacions. Les zones més afectades van ser la cuina, la bugaderia, la coberta i les instal·lacions de serveis (conduccions d'aigua, instal·lació elèctrica, etcètera).

Les dimensions d'alguns espais van mostrar amb el temps les seves limitacions, en especial a les antigues Consultes Externes, Urgències i la Cuina. També es van preveure poques dependències per utilitzar com a despatxos del personal, que es van haver de construir posteriorment.

Pujar