Sou a: Portada > Informació corporativa > Història > Uns primers anys difícils (1973-1974)

Informació corporativa

Uns primers anys difícils (1973-1974)

Es busquen infermeres

Les dificultats per trobar infermeres titulades persistia, malgrat els esforços de la Sra. Enriqueta Ramos, directora d'Infermeria, que fins i tot va arribar a anar a captar professionals directament a les escoles d'infermeria. El problema principal eren els torns de dotze hores en dies alterns i els torns de nit, a més del fet que l'hospital no disposava de bones comunicacions per arribar-hi.

Finalment van venir infermeres de tercer i segon curs de l'Escola d'Infermeria de la Vall d'Hebron, que es van allotjar en una planta buida del mateix hospital, perquè l'Escola d'Infermeria encara no estava acabada. Després es van incorporar infermeres en comissió de serveis provinents de Saragossa, que ja es van poder allotjar a l'Escola d'Infermeria.

Per últim, van arribar practicants que van haver de fer d'infermers. L'Edifici Prínceps d'Espanya va ser un dels primers hospitals de la Seguretat Social que va comptar amb homes entre el personal d'infermeria, fet que va facilitar la cobertura dels torns nocturns.

Amb el temps es va disposar d'un edifici propi, finançat per la Seguretat Social, com a escola femenina d'ATS, que funcionava en un règim d'alumnes internes i externes.

Pujar

Quan arribar-hi era una odissea

Al començament només es podia arribar a l'Hospital amb cotxe o amb un autobús de la línia PR que parava a l'altra banda de l'autovia de Castelldefels. Llavors, hi havia tres possibilitats per arribar fins a l'hospital: creuar a corre-cuita l'autovia, passar per un desguàs d'1,30 m d'alçada, o passar per un pas subterrani que solia estar sempre inundat.

A causa de les queixes insistents, en especial de l'equip d'infermeria, l'autobús va arribar fins a l'Hospital. Però abans d'entrar al vestíbul de l'Hospital encara s'havia de vèncer un altre obstacle, tant per als que arribaven en l'autobús com per als que venien amb el cotxe particular: com que no tots els accessos estaven asfaltats, quan plovia calia superar les zones enfangades.

Una anècdota explica que es va fer canviar el sentit de circulació d'un dels pocs carrers asfaltats per estalviar al ministre Licinio de la Fuente el pas per un carrer enfangat.

Progressivament es van anar asfaltant els accessos a l'Hospital, alhora que la consolidació urbanística de la zona va permetre millorar notablement les comunicacions.


Pujar

Entre les novetats i la lluita del dia a dia


Un de les accions més destacables del primer equip directiu va ser la definició d'un organigrama de serveis mixtos mèdics i quirúrgics per patologies concretes, on el cap de servei era el cirurgià, i l'especialista mèdic era el cap de secció. La idea era aixecar un hospital diferent, que fos bàsicament quirúrgic.

Així, es van crear els serveis de Patologia de l'Aparell Locomotor, Patologia Digestiva, Patologia del Sistema Nerviós, Patologia del Cor, Patologia Toràcica, i Patologia de l'Aparell Circulatori. Cadascun d'aquests serveis assumia tots els aspectes diagnòstics, mèdics i quirúrgics de la patologia que els era pròpia, amb el cirurgià com a responsable últim.

Aquest organigrama, que era innovador en el context dels hospitals públics d'aquell moment, que solien estar molt jerarquitzats, va comportar alguns problemes organitzatius que van fer que serveis com ara el de Patologia Digestiva o Patologia del Ronyó es dividissin en dos. La separació definitiva de tots els serveis no es va produir fins als primers anys de la dècada dels vuitanta.

Una altra de les primeres tasques de la Direcció va ser la creació d'un arxiu únic i centralitzat. Des dels inicis, l'hospital va comptar amb un equip d'hostesses que facilitava informació als usuaris i també es feia càrrec de les relacions públiques del centre. També els llits triats per al centre van ser innovadors perquè s'hi va incorporar un dispositiu de goma per evitar el fregament amb les parets.

Tot i els esforços per anar obrint progressivament tot l'hospital, a base d'adequar correctament les instal·lacions i de trobar el personal qualificat adequat, el Ministeri no n'estava prou satisfet i va pressionar perquè de manera immediata es fessin efectius 700 llits. Davant la insistència del ministre Licinio de la Fuente, que no acceptava cap tipus d'excusa, el Dr. Bartolomé es va veure obligat a presentar la dimissió.

El substitut del Dr. Bartolomé va ser el director de l'Hospital de la Fe de València, el Dr. Evangelista, que es va envoltar de professionals de la seva confiança. L'Administració l'havia escollit perquè era un home de reconegut prestigi i perquè es pretenia reconduir la situació d'un centre que, per la joventut del personal i el seu compromís social, es mostrava actiu i crític.

El primer canvi va ser nomenar una nova Direcció d'Infermeria i l'establiment de l'horari rotatori, en funcionament en altres hospitals públics de l'Estat, intent que va fracassar davant l'oposició del personal.

El 1974 una pedregada va foradar el sostre de l'edifici, va causar importants danys a la infraestructura i va provocar una inundació, fets que van originar una vaga en demanda de millores en les instal·lacions i en les condicions del treball.

Era un temps en què al carrer també es vivien moments de creixent conscienciació social i política. En aquest clima de mobilització va arribar el Dr. Otaolaorruchi i, al poc temps, el Dr. Evangelista va deixar la direcció de l'hospital a les seves mans.

Pujar