Sou a: Portada > Informació corporativa > Bellvitge Art

Informació corporativa

Bellvitge Art

Bellvitge Art és l'àrea cultural de l'Hospital Universitari de Bellvitge. El seu objectiu és fer més confortable l'estada dels malalts i ser un factor de motivació per als professionals de la institució.

Entre les seves activitats més significatives hi ha el funcionament permanent de dos espais d'exposicions, l'un situat al vestíbul de l'edifici de Consultes Externes, i l'altre a la planta baixa de l'edifici principal.

Dibuixants, pintors, fotògrafs i escultors col·laboren amb les seves expressions artístiques amb l'hospital per tal d'oferir una programació contínua d'exposicions.

L'any 2005 es va celebrar el 15è aniversari de Bellvitge Art i es va publicar un llibre recopilatori amb les exposicions més destacades.

Exposicions anteriors

Fem 15 anys: 15 personatges, 15 dèries

Imatge de mostra de la galeria

Dèria (català) / Manía (castellà)
Dèria:
f. Idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa.
Manía: f. Extravagancia, preocupación caprichosa por un tema o cosa determinada.

En començar la 2a època, - març de 1994 -, de la revista de l'hospital, Bellvitge Informatiu, en Jaume Berenguer va proposar crear una secció en l'última pàgina que es titulava Dèries, aquesta va finalitzar en començar la 3a època del Bellvitge Informatiu, - agost de 2003 -. L'estructura estava formada per una entrevista breu sobre la Dèria i una imatge on el públic podia veure el/s personatge/s de l'hospital, -del tot conegut/s-, amb un o molts elements que conferien al mateix de l'afició el grau de dèria o manía. El pes de la secció estava en la fotografia..., que avui podem veure una selecció d'imatges, el Rafael Alegri, l'Eduardo Cano i el Xavier Linares inicialment i, posteriorment, amb la incorporació d'en Flaviano de Pablo i la Núria Sazatornil es van fer càrrec de la posada en escena del/s personatge/s, amb els elements que caracteritzaven la dèria i captar la instantània on el/s personatge/s es mostressin com els coneixem, però amb un toc satíric de caricatura , -segons es deixés el/s personatge/s.

El tractament fotogràfic es va pensar tenint com a referència la sèrie "homes sense màscara" d'August Sander i els retrats sociològics d'Alberto Schommer. Per a mi, el resultat del conjunt és més interessant com més anys passen, ja que podem obsevar els companys. Tempus fugit, uns que segueixen en actiu, uns que s'han jubilat i dos que ja no estan entre nosaltres. Un record a Jordi Verdiell que ens va deixar el 19 de gener de cop i per sempre. Xavier Linares

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: Alfons Foradada, 15 fotografies

Imatge de mostra de la galeria

Alfonso Foradada Coll, fotògraf enamorat (Vilanova, 1909 - 1980)

El meu pare estimava la fotografia i en gaudia. Tot i que va desenvolupar la seva activitat professional com a perit químic a l'empresa Pirelli, m'és difícil d'evocar-lo sense alguna de les seves càmeres penjades al coll, o assegut i armat amb una lupa, mentre retocava amb llapis tou alguna petita imperfecció de les còpies que acabava de revelar en el seu laboratori. Recordo l'olor dels líquids que emprava, la corda estesa sobre les rajoles amb les fotografies penjades amb pinces de la roba, les nostres fotografies familiars convertides en laiques nadales? Tinc al davant, mentre escric aquestes ratlles, els lloms vermells i daurats dels àlbums que ens va anar regalant, any rere any, amb la memòria recuperada de la nostra infantesa...

Puc actualitzar la sensació d'enuig i avorriment d'esperar que el núvol de torn o la llum desitjada se situés en el lloc considerat òptim, abans que disparés el percussor i m'alliberés de la ?per als meus nervis d'adolescent? massa llarga exposició... Somric recreant una anècdota de fa, només, quaranta i molts anys: els meus tres germans i jo enfilats dalt d'una enorme pedra, a frec d'aigua del pantà de San Juan de la Peña, rondinant i fent vots perquè l'implacable fotògraf rellisqués i anés de cap a l'aigua amb les seves tres càmeres ? la de blanc i negre, la de transparències, la de color en paper... ? i poguéssim tornar al cotxe i continuar el viatge...

El meu pare era un fotògraf amateur en el més estricte sentit literal, és a dir, un enamorat amador de la fotografia. Per això moltes de les seves fotografies ens mostren alguna cosa més que simples imatges. Hi trobem barques, arbres, ramats, mar, núvols, figures i rostres... però sobretot llums i reflexos, matisos, instants, petites o grans porcions de vida arrodonida i gairebé perfecta. De vegades, abocada al marc d'una de les seves instantànies, he perdut de vista que es tractava d'una platja de Vilanova o d'un paisatge dels Pirineus, que la dona del mig somriure era la meva mare o que les xarxes sargides les havia olorat i oloro encara molts matins, i he tingut la sensació que el meu pare -no puc evitar d'imaginar-lo de l'altra banda de la imatge? no s'havia limitat a enquadrar i disparar, sinó que havia modelat la realitat, que l'havia amassada amb la seva mirada d'artista, fins a obtenir-ne la composició harmònica i equilibrada que finalment plasmava. Passió de filla, potser. O passió de fills, perquè els quatre nens que renegaven dalt de la pedra al pantà de San Juan de la Peña, esdevinguts homes i dones agraïts, han volgut recollir part de la seva obra en aquesta mostra que ara us proposem de compartir. Mireu-vos-la i jutgeu. És cert o no que al darrere hi ha la mirada d'un fotògraf enamorat? Mercè Foradada Morillo Vilanova i la Geltrú, desembre de 2004

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: Art efímer. 15 còctels clàssics

Imatge de mostra de la galeria

Bloody Mary: 2/5 de vodka, 2 cops de salsa Perrins i 3/5 de suc de tomàquet. S'ha d'amanir amb sal, sal d'api, suc de llimona i tabasco al gust del client. Es pot decorar amb un tronxet d'api.

La història ens assegura que a la barra del bar més emblemàtic de París es va crear un dels còctels més consumit del món per tota mena de personatges i assaborit a totes hores del dia o de la nit. Ens referim, per suposat, al Bloody Mary, un còctel clàssic que podeu prendre com a aperitiu, com una beguda molt nutritiva i, també, com un element recuperador, després d'una llarga nit d'excessos etílics i despertars cruels.

Tot i que l'origen i la creació del Bloody Mary ha estat motiu de llegendes, sabem, del cert, que el Bloody Mary va néixer de la mà de Pete Petiot, el gran bàrman del Harry's American Bar de París, l'any 1921. Des d'aleshores, la seva fórmula no ha canviat i està, segons el seu creador, homologada per la IBA (International Bartenders Association). Finalment, pel que fa a la preparació i presentació del Bloody Mary, es fa directament en un got tumbler mitjà.

Dry Martini: 1 cop de vermut sec, la resta de ginebra, pell de llimona espremuda i una oliva amb os.

Creat, segons la història, per Martino di Arma di Taggia l'any 1910, bàrman de l'hotel Knickerbocker de Nova York , el Dry Martini continua en plena vigència com l'indiscutible rei del còctel i copa imprescindible en qualsevol aperitiu.

Protagonista de nombroses anècdotes i artífex de polèmiques i discussions en l'art del saber beure, la seva fórmula original ha estat qüestionada per professionals i savis bevedors com ara Buñuel, Hemingway o Sir Winston Churchill i, fins i tot, John Doxat el gran coneixedor de la ginebra, ha escrit un llibre complet sobre la seva història.

Va començar la seva singladura a la barra dels principals bars del món amb la fórmula meitat de vermut sec (al gust del consumidor), una altra meitat de ginebra, un cop d'orange bitter, un twist de pell de llimona (també a gust del consumidor), i una oliva amb os.

Passat el temps, influenciat pel gust del clients i les inevitables modes, el Dry Martini, s'ha tornat molt més sec, i ha estat homologat per la IBA (International Bertenders Association) amb la fórmula que oferim al començament. S'ha de preparar en got mesclador amb gel i servir amb copa de còctel.

Daiquiri Frozen: Es prepara en batedora elèctrica amb gel 1/4 de suc de llimona, 3/4 de rom blanc cubà, 1cc de sucre i un cop de maraschino. Servir en copa de cava Pompadour amb gel pilé.

"El meu mojito a la Bodegueta, el meu daiquiri a la Florideta", famosa frase d'Ernest Hemingway que ens porta irremissiblement a la memòria la càlida illa de Cuba i aquells feliços anys en què el rom corria amb fluïdesa per les barres dels més famosos bars, i la imaginació dels bàrmans el transformava en un còctel llegendari.

Als anys 20, el conegut bàrman Constantino Ribailagua, bàrman per excel·lència del bar restaurant Florideta, va adaptar la fórmula original del daiquiri i la va transformar en la seva personal versió amb gel pilé, que va batejar com a Daiquiri Frozen, molt més refrescant que el seu antecessor.

Assaborit i reverenciat per tots els personatges i artistes de l'època que freqüentaven el Florideta, entre d'altres, Gary Cooper, Ava Gardner, Marlen Dietrich, Jean Paul Sartre i el mateix Ernest Hemingway, la seva fórmula ha continuat inalterable fins als nostres dies.

Gibson: 5/6 de ginebra i 1/6 de vermut francès. Preparar en got mesclador i servir amb copa còctel amb una cebeta.

Als bàrmans de qualsevol racó del món, no els falta enginy a l'hora d'inventar una copa nova, com quan el bàrman Charley Connolly del Club The Player's de Nova York, se les va haver d'enginyar per crear una nova copa per al seu client Charles Dana Gibson, el famós artista americà creador del ballet The Gibson Girls. Era l'any 1928, en plena efervescència de la famosa llei seca, el licor clandestí era escàs i poc variat, tot i que, segons sembla, de ginebra, mai en faltava i el còctel de moda era el Dry Martini. Charles Gibson, bon bevedor de ginebra, va demanar a Charley que el sorprengués amb un nou combinat que millorés el Dry Martini. El bàrman, coneixedor dels seus gustos i atès que no disposava de més productes que la ginebra, li va preparar un Dry Martini, substituint l'oliva per una cebeta i presentant-li com a primícia, li va posar per nom Gibson, la qual cosa va agradar al protagonista i ràpidament es va posar de moda a tots els bars clandestins de Nova York.

Gimlet: Preparar en got mesclador, 1/3 de xarop de llima i 2/3 de ginebra. Decorar amb una guinda verda. Servir en copa de còctel.

De la mà de Philippe Marlowe, el Gimlet es va convertir, sense proposar-s'ho, en el còctel preferit dels intel?ligents, però sempre escassos de dòlars, detectius de la costa oest americana. Raymond Chandler, l'escriptor que dóna vida al personatge de ficció que tantes vegades hem vist a la pantalla gran, va fer un favor al món del còctel en divulgar en els seus relats policíacs, una de les copes més agradables de beure quan comença a fer més calor. "Gimlet, el còctel que fa petit el Dry Martini", frase de l'indomable Marlowe, que va ser pronunciada un dia com a conseqüència de la quantitat de copes que prenia el detectiu en el seu bar preferit quan celebrava la resolució i el tancament d'un cas o quan s'inspirava en la recerca de les pistes que el conduirien al descobriment de l'assassí. A la pantalla i a la realitat, el Gimlet es prepara en got mesclador i la seva fórmula està homologada per la Internacional Bartenders Associations (IBA).

Sens dubte, el Gimlet s'ha convertit en un dels còctels més tradicionals de la història.

Manhattan: Preparar en got mesclador, 2/3 de whisky rye o canadenc, 1/3 de vermut vermell, 1 cop d'angosta i 1 guinda vermella macerada en maraschino. Servir en copa còctel.

Els apassionats del còctel Manhattan, tot i que no són tan primmirats com els del Dry Martini, solen ser rigorosos en els assumptes de les proporcions i molt puntosos sobre quin és el whisky més apropiat amb què s'ha d'elaborar el gran còctel aperitiu, que ens permetem d'aconsellar sempre abans del sopar.

La llegenda més digna de crèdit diu que el còctel Manhattan va néixer quan lady Randolph Churchill, la nord-americana que va ser mare de sir Winston Churchill, va encarregar a un bàrman una beguda especial i nova per festejar la victòria electoral de Samuel Tilden, flamant guanyador de les eleccions per ser governador de l'estat de Nova York i que va tenir tant èxit entre l'alta societat novaiorquesa.

Els ingredients bàsics del Manhattan són els mateixos de fa un segle quan va néixer, no obstant això, les proporcions s'han modificat i de ser una beguda amb molt vermut i poc whisky, ha passat a ser a l'inrevés, encara que sempre amb whisky americà per suposat.

Margarita: Preparar en coctelera, 1/4 de suc de llimona, 1/4 de triple sec i 2/4 de tequila. Servir en copa còctel amb la vora impregnada de llimona i sal.

El bàrman, per crear el còctel Margarita, es va inspirar en aquesta bella flor tantes vegades utilitzada pels enamorats, per descobrir si el seu amor era correspost, o per donar a conèixer els seus sentiments a la seva estimada.

No sabem quan va néixer ni on es va produir el miracle de combinar el tequila en el millor dels seus còctels; però sí que sabem que és una de les barreges més assaborides en tot el món realitzades d'aquest rude aiguardent, produït a Mèxic, en concret a l'estat de Jalisco, fruit de la destil?lació del cor del cactus tequilès anomenat Agave Weber. És un còctel difícil, per a paladars exercitats als quals agradin els quatre sabors primaris que ens donaran, per separat, el salat de la sal, l'acidesa del suc de llimona, la dolçor del triple sec i l'amargor del tequila, i que combinats fan una rara mescla que enardeix el cos i l'esperit. El margarita no té terme mitjà: o bé el seu sabor i efecte et sedueixen immediatament, o bé el rebutges sense voler saber mai més res d'ell. Aquest es l'encís d'aquest còctel.

Negroni: Preparar directament amb got tumbler mitjà amb gel, 1/3 vermut vermell, 1/3 Campari, 1/3 de ginebra i afegir mitja rodanxa de taronja.

Diu la història que l'elegant, distingit i bon vivant comte Negroni, freqüentava diàriament la barra de l'hotel Baglioni, aleshores el millor de la bella Florència, on invariablement li servien la seva copa preferida: un Americà (vermut vermell, Campari i soda a parts iguals ), però al gust personalíssim del comte: substituint la soda per la ginebra. El bàrman, brillant i astut com tots els bàrmans italians, cansat de sentir: "... un americano para li signyore conde, sense soda i amb ginebra", se li va ocórrer demanar permís al senyor comte per batejar la beguda amb el seu nom i així ordenar directament un còctel Negroni.

Era l'any 1920 i Fosco Scarselli, el bàrman artífex del bateig va ser famós per tot Itàlia i molt agraït pel senyor comte que d'aquesta manera va immortalitzar el seu nom. Des d'aleshores no hi ha bàrman que no ofereixi com un dels millors còctels, per abans de menjar, l'amargant, dens i fort però equilibrat aperitiu.

Sidecar: Preparar en coctelera amb gel, servir en copa de còctel 1/3 de brandy, 1/3 de cointreau i 1/3 de suc de llimona.

Els documents consultats del Harry's Bar de Paris, confirmen categòricament que va néixer de la mà del que va ser el seu primer gran bàrman, l'escocès Harry MacElhone, l'any 1931. No sabem amb seguretat si és realitat o ficció la història que ens expliquen, ni a quin personatge es brinda el còctel i el perquè del seu nom. Donarem per bona la versió més aplaudida que diu que, el Harry's, el freqüentava assíduament un client americà, de nom desconegut, suposadament empleat com a agregat militar o simplement funcionari de la propera ambaixada americana, que gaudia tant amb la combinació preparada per l'insigne bàrman i com a conseqüència de l'alt nombre de copes que es prenia, se l'havien d'emportar a casa muntat a la caixa d'un sidecar. És d'aquí on es creu que va néixer la font d'inspiració per batejar la copa, que continua invariable fins als nostres dies.

Es prepara en coctelera amb gel i es serveix amb copa còctel acompanyada d'una guinda vermella.

Dempsey: Es prepara amb got mesclador amb gel, se serveix en copa còctel, 1/3 de ginebra, 2/3 de Calvados, 2 cops de granadina i 1 cop de Pernod.

Per els afeccionats a la boxa, aquest és un còctel d'obligada degustació, ja que va ser creat en honor del que va ser el primer campió de raça blanca que va obtenir el títol de campió del món dels pesos pesats. Era l'any 1919 i el campió en qüestió s'anomenava William Harrison Dempsey, conegut com Jack Dempsey, flamant guanyador del combat de l'any, tot i que el còctel en honor seu no el va fer fins a l'any 1922 Fred Martin, bàrman del Casino de Deauville.

Per elaborar-lo, es va inspirar amb la força dels punys d'aquest púgil americà. El Dempsey continua sent tan fort com al seu origen i la seva fórmula continua inalterable al pas del temps, encara que alguns bàrmans introdueixen una variable, basada en l'omissió del Pernod de la fórmula original.

Pinya colada: 1/6 de crema de coco, 2/6 de rom blanc de Puerto Rico i 3/6 de suc de pinya. Es prepara amb coctelera i se serveix amb got tumbler.

El Carib és, des que Cristòfor Colom hi va desembarcar fa més de 500 anys, un paradís d'exòtics colors, sabors i olors. La pinya, el coco i la canya de sucre, es troben abundantment a totes les illes, tant si són de tradició i cultura francesa, espanyola, portuguesa o anglesa. Una de les més interessants és, sens dubte, Puerto Rico, refugi al seu dia de famosos pirates i bucaners. La canya de sucre i, per tant, el rom han estat moneda de canvi per inhumanes transaccions d'esclaus, convertits amb mà d'obra barata. El rom, begut sol o barrejat amb suc de fruita de fàcil accés i econòmic, servia als pobres esclaus per apaivagar la set i també d'efímera escapatòria al seu cruel destí. A començament del segle passat, algunes begudes d'origen humil i popular es van transformar de la mà d'hàbils bàrmans, en brillants i exòtics còctels, com la pinya colada, que va néixer als anys 60 al bar Barrachina del carrer Fortaleza de San Juan de Puerto Rico, convertida des d'aleshores en famós i exquisit còctel.

Ritz fitz: 1/10 de vodka, 1/10 de curaçao blau i 1/10 d'amareto. Es prepara en got mesclador, se serveix en copa de cava i s'acaba d'omplir de cava brut. Es decora amb una orquídia (imprescindible).

El meu col·lega Colin Peter Field, summe sacerdot del Hemingway Bar de l'Hotel Ritz de París, em va explicar en la meva darrera visita a tan digne altar una romàntica història protagonitzada per Scott Fitzgerald, famós periodista i escriptor, enamorat de les bones copes, que solia allotjar-se llargues temporades a l'hotel. Un bon dia, assegut a la barra del bar, va quedar fascinat per la bellesa d'una dama solitària asseguda en una de les poques taules de l'acollidor bar. Sense pensar-ho dos cops, va fer-li portar un ram d'orquídies i una nota en la qual l'invitava a reunir-se amb ell. La dama, sense llegir la nota i ni tan sols mirar el cavaller, va refusar el ram i va ordenar tornar-li al galant. L'escriptor, en sentir-se rebutjat, no va tenir cap altra ocurrència que, mirant fixament els ulls de la bella dama, anar-se menjant les orquídies pètal a pètal, fet que va resultar molt impactant. No coneixem el final de la història, tot i que suposem un final feliç, ja que el bàrman que actuava aquell dia, fent de cupido, va preparar la fórmula magistral del còctel de cava que va oferir com a primícia, i, des d'aquell dia i amb honor del personatge i la situació, va portar el nom de Ritz Fitz. És un dels còctels preferits dels clients de l'hotel Ritz de París que recorden mentre l'assaboreixen (i, d'això, se n'encarrega el bàrman) aquesta bella història d'amor.

Tirsa: 1/10 de Gran Marnier vermell, 1/10 de marc de cava i 8/10 de cava brut. Barrejar el marc i el Grand Marnier i refredar amb gel al got mesclador. Passar a una copa de cava Pompadour i acabar d'omplir amb cava brut. Esprémer un twist de taronja i decorar amb una guinda vermella macerada al marc i servir en copa de cava Pompadour.

Davant el repte de crear un còctel inèdit, als bàrmans, no ens queda altra alternativa que aguditzar l'enginy, repassar l'extens sortit de licors de què disposem i invocar les muses perquè ens inspirin i ser així capaços d'elaborar una nova barreja, encertada per al paladar i adequada per l'hora en què l'oferim al nostre convidat, no sempre client. Després de les necessàries indagacions de les preferències del nostre invitat, la solució va quedar resolta amb un còctel de cava, que fos diferent amb personalitat i que posés el punt d'arrodoniment al sopar que acabaven d'assaborir i fes possible la necessària continuïtat a la nit que s'iniciava. Compensant la rudesa del marc de cava envellit amb bótes de roure, amb la dolçor que proporcionaria la mateixa quantitat de Grand Marnier, licor elaborat amb conyac, sucre i pell de taronja, només faltaria un tercer component, la part essencial, el cava brut que faria aflorar totes les aromes del raïm i la taronja, únics ingredients per satisfer l'exigent paladar del nostre ara ja... amic, que no simplement convidat.

Mint Julep: Preparar directament en un got tumbler mitjà 3-4 fulles de menta fresca, una copa de whisky bourbon, una cullerada de postres de sucre i un cop d'angostura (opcional). Es premsen les fulles de la menta amb el sucre per extreure'n totes les aromes, s'afegeix el whisky i s'omple el got amb gel trossejat. Remenar i decorar amb una branquilló de menta.

He après la recepta del meu antecessor i he jurat que, tret del meu successor, mai la revelaré a ningú. Així d'enigmàtica és la resposta d'un hermètic majordom a qui van preguntar per la recepta original del Mint Julep. El seu origen es creu ubicat a Carolina del Sud, al segle XIX, com una beguda popular que ajudava a recobrar forces, de la dura tasca de treballar als camps de cotó. A poc a poc, el seu consum es va apropar a l'alta societat, on, fins i tot, va ser servit amb gerres de plata i consumit en els grans esdeveniments de l'època, com el famós Derby de Kentucky, i en qualsevol festa rellevant.

Avui, és un dels grans còctels que es pot degustar en qualsevol moment de l'any, sempre que es disposi de menta fresca. Però és a l'estiu el moment de gaudir de l'aroma i sabor d'aquesta ja aristocràtica copa.

Bull shot: Preparar directament en got tumbler 3/10 de vodka, 6/10 de brou de carn fred, 1/10 suc de llimona, salsa Perris, salsa Tabasco, pebre mòlt, sal d'api, sal al gust i 2 glaçons.

És un còctel que gaudeix de la raresa que el seu ingredient diferenciador és un producte bàsic, saborós i elaborat de qualsevol cuina, com és el brou vedella, preferentment de color fosc, ben desengreixat i filtrat. És un còctel polivalent, que als països freds, el solen beure calent com a copa de benvinguda després d'una llarga passejada o abans de sopar; i, als països més càlids, es pren fred, com a aperitiu, o igual que el Bloody Mary com un còctel recuperador després d'una nit especialment llarga. Darrerament està de certa moda prendre'l sense alcohol, es podria dir que és un brou preparat que resulta molt refrescant i altament nutritiu, i que permet seguir fent qualsevol dels molts règims d'aprimament als quals l'estètica i la sanitat ens tenen acostumats.

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: De quant el vi i l'alcohol curaven

Imatge de mostra de la galeria

L'oncle anglès era enginyer, li deien Mr. Hayes i va aparèixer per primer cop a Catalunya a les darreries de 1909 a la localitat de Tremp. Havia arribat contractat per la companyia Canadenca d'Electricitat i que, per aquells temps, començaven les obres del pantà de Sant Antoni i fins a on arribaven obrers i tècnics, molts d'ells des del canal de Panamà. Venia fugint de la boira de Londres, de l'oblit del germà gran mort el 1901 a la guerra dels Boers i d'un pare comerciant i tirà que, havent mort el seu primogènit, volia que fos ell el continuador del negoci d'importació de fruita espanyola (pot ser per això va preferir venir a aquest país). Catalunya i els agricultors de la regió sofrien les conseqüències de l'atac de la fil?loxera. S'arrencaven les vinyes de tempranillo i Carinyena i un seriós despoblament imperava a la zona. Els obrers del pantà van significar un respir econòmic per a la població de Tremp i es va portar per primera vegada a la comarca el whisky d'Escòcia i el xampany francès. No sé si seria d'aquella època el costum de l'oncle anglès d'alçar la seva copa i entonar un brindis - first-today- (el primer d'avui)- encara que fos de nit i ja s'hagués pres 25 copes. El que sí que sé, perquè ens ho explicava moltes vegades, és que, quan ell era gran i el meu germà i jo petits, el va extasiar el cel blau, el clima, la il·lusió per viure del poble, el menjar i el vi espanyol. També ens explicava, a l'estiu, entre lliçons de dibuix i de matemàtiques, històries de la seva terra i els duels de pistola entre els obrers americans de Tremp. Sé que la primera guerra mundial el va fer tornar a Anglaterra i d'allà a França, Un home de pau fent enginyeria de guerra! Va tornar després a Barcelona i es jactava anys després de ser "Joselito de les Rambles", era un "bon vivant" i evidentment la plaga de la fil?loxera ja havia passat. En un cabaret de la Rambla va conèixer una beldad d'ulls blaus que li van recordar les dones de la seva terra. I la va retirar. Va ser la meva bestia. No tenien, ni van tenir fills, però aquell estiu del 36 la tia es va portar de vacances la seva neboda, la Carme, que tenia llavors dotze anys. El començament de la guerra la va sorprendre a Madrid, als tres anys ja s'havia acostumat a ells. La vida era més fàcil a casa d'un enginyer anglès. El magnat de la construcció va continuar construint després de la guerra i la meva tieta Carme va substituir els seus pares per ells. Ha gaudit sempre d'una solteria ara totalment acceptada, enamorada platònicament de Jorge Negrete, deia garneuament que no havia estat corresposta i guardava un autògraf de l'any 1948 que va confegir que li firmés el cantant en baixar del tren a Madrid el maig de 1948. "Para Carmen Farrè, con cariño". Els primers records que jo tinc d'ells són a Oliana, era a on l'oncle treballava a la construcció del pantà, més tard a Manresa. La meva bestia havia mort, però li havia inculcat a la Carme la seva passió per les teràpies naturals i era com una predecessora de la cultura per l'ecologia. La casa sempre feia olor d'alcohol de romaní. Als prestatges del rebost sempre s'amuntegaven pots d'infusions i conserves estranyes. Era una fanàtica de l'aigua del Carme i dels vins de quina, que un parell de cops a la setmana ens preparava amb un rovell d'ou, i que jo no se si despertaven o endormiscaven el nostre esperit. Aquells vespres d'estiu, amb l'oncle al balancí, disputant amb la Carme quines eren les majors propietats medicinals dels tònics que ella ens proporcionava o el chupito (la primera vegada que vaig sentir aquesta paraula va a ser a casa seva) del vi negre envellutat, de garnatxa i mazuelo, del Penedès del qual gaudia l'oncle. Ens parlava de la seva terra, de la democràcia al seu país, de la llibertat, del pacifisme, de respecte. Aquelles vegades les classes acabaven amb un enèsim firts-today sota el retrat d'Elisabeth II. Malgrat la quantitat de brindis i chupitos només un cop, anys després va semblar-me embriagat (avui tampoc no ho juraria). Una nit, ja tard, el vaig trobar endormiscat al seu balancí, la mà inclinada cap al terra. Mantenia en ella un diari i a la portada una nena bocaterrosa a sobre unes runes. Era el campament de Sabrà o Chatila, el dilluns 20 de setembre de 1982. Mentre que l'acompanyava al llit em va dir \"el món no ha canviat gens, no t'oblidis que mai has de beure per oblidar. Amb tota seguretat no va tenir relació amb allò, però va morir mesos després, tenia 95 anys. Com vaig poder i d'amagat me la vaig enginyar per ficar sota el seu sudari una ampolla de vi del Penedès, de garnatxa i carinyena, amb aquella cata d'espècies i mores silvestres, que tant li agradava. De reüll vaig pensar que estava sent vigilat per la mirada severa de la Carme, però en girar-me no la vaig veure. En el silenci del cementiri, els sepulturers ficaven el fèretre al buit. Ja va escriure Machado que un cop de taüt al terra és una cosa perfectament seriosa, però en aquesta ocasió va sonar clarament a vidres trencats. La Carme, al meu costat en va xiuxiuejar a l'orella: -la teva o la meva? - ¿per què no totes dues?- Li vaig respondre. Ens van mirar, còmplices, i davant la sorpresa dels presents la rialla sens va escapar. Amb nostàlgia, però sense tristesa vam fer un brindis al cel al mateix temps: ¡Firts-today, Mr. Hayes! Manuel Cerdà (Desembre 2004)

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: Eneko 15 acudits atemporals

Imatge de mostra de la galeria

Eneko, 15 acudits atemporals. Eneko las Heras és un home amb una curiosa professió: és un home que fa dibuixos als diaris. Les vinyetes dels diaris són informació. No són una tradició, un més a més o una frivolitat entre tanta importància; les vinyetes són informació, i una de les grans dificultats d'aquest ofici és la de fer de periodista, d'informador, sense utilitzar paraules o imatges. L'Eneko utilitza la imaginació per presentar, i no representar, la realitat: tot un repte. La capacitat que té l'Eneko de focalitzar, de deixar en els seus dibuixos només l'essencial del que vol transmetre és el que li permet impressionar el lector / espectador tant per la profunditat de les idees com per la finor amb què estan il?lustrades.

Vam tenir l'oportunitat de veure el treball de l'Eneko durant l'abril de 2003. I va ser una exposició de les difícils de fer-hi una ullada ràpida. Cada quadre era una proposta, no només tècnica o expressiva, sinó que incloïa una profunda reflexió de temes tant actuals i controvertits com la violència de gènere, les guerres o la immigració. Els quadres són com notícies; retalls de diari que no només expliquen què passa al món, sinó com se sent el món per tot el que hi passa. L'Eneko és dels artistes que demostra que un traç no és la línia que ajunta dos punts, és un discurs que genera un punt, el seu, i que adquireix tota la seva grandesa quan troba un altre punt, el teu, a la seva alçada. No passis de llarg, gaudeix de l'exposició i fes-hi un cop de cap. David G.

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: Guixant el guix

Guixant el guix. Aquell matí, la Maria es va alçar una mica tard i va fer les coses habituals una mica més atabalada que de costum. "Pren la llet ràpid, que fem tard", li va dir al seu fill endormiscat encara. Mentre anava recollint els informes que havia estat treballant fins a la matinada, pensava - això no ho aguanto més temps, necessito parar una mica, m'anirien molt bé uns dies de vacances ? "Vaaaa, espabilaaaaaaa", cridava la Maria des de la porta, tot pensant:"segur que tenim l'autobús del col?le a la porta i si s'escapa l'hauré de portar a l'escola i encara haig d'imprimir els canvis de l'informe". Va ser en sortir de la porteria, mentre el seu fill pujava a l'autobús i la Maria li deia adéu, que una gossa que portaven lligada amb una llarga corretja va decidir parar i esparracar-se per pixar, justament darrera d'ella i... la va fer caure a terra, mig asseguda sobre una cama sense poder fer res amb les mans, perquè les duia plenes: la bossa del gimnàs, els dossiers, la bossa i les claus de casa i del cotxe. El resultat de tot allò va ser un autèntic espectacle, ella per terra, els tafaners a les finestres assabentats per l'ambulància del 061 amb la sirena disparada, trucades de mòbil per dir que arribaria una mica tard, i poc després les paraules fatals d'aquella metgessa: el peroné dret està esquinçat a l'altura del turmell i s'ha fracturat el radi esquerre, necessitarà una immobilització de guix durant un mínim de quatre setmanes. Va trucar al seu marit a la feina i li va explicar la situació, "no cal que corris, m'han dit que encara trigaré una estona". Després, ho va fer amb els seu cap: "Ho sento però no vindré, si voleu els informes, haureu d'enviar un SEUR". Van trigar més de sis hores en sortir d'aquell gran hospital. Van anar junts a casa i van dinar plegats, una cosa estranya en un dia feiner. Amb l'ajut del Josep es va estirar al llit. Va ser llavors quan va ser conscient del que li venia a sobre, -què faria tants dies?-, va pensar, i li va venir a la memòria un llibre d'en Joan Barril: Parada obligatòria, i un somriure se li va dibuixar per sota del nas. A casa, tots tres plegats van establir el nou funcionament i ella en va ser la més beneficiada, la seva responsabilitat era fer passar el temps. Els primers dies se sentia limitada, incòmoda pels molestos i pesats guixos que portava, però va descobrir que també podia decidir i ser lliure en molts altres aspectes: no escoltar el que no li agradava, perquè solament havia de canviar l'emissora de la ràdio o de la televisió, tampoc necessitava rellotge perquè no tenia cites a les quals anar, podia pensar les coses abans de fer-les o decidir no fer-les, compartir moltes estones de la seva parada obligatòria amb el Carles, el veí prejubilat del quart pis, i amb la Rosa del tercer, a conseqüència d'una artrosi invalidant, inclosa la música que sortia dels vinils que la transportaven a la seva infància i adolescència. Un dia va començar a triar pel?lícules del recuperat vídeo Betamax que encara li agradaven i que després tornava a veure a la nit amb el seu marit quan es quedaven sols. També va descobrir amb el seu fill a Harry Potter i li va poder explicar amb molts exemples què volia dir allò de "no cal capficar-se amb els somnis i oblidar-se de viure...

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: Menjar a L'H. 15 restaurants

Imatge de mostra de la galeria

25 ROSELLES: Roselles, 25. A l'emprenedora Ana Holgado se li ha fet petit La rosa Púrpura i ha obert un altre restaurant a pocs metros d'aquest. 25 Roselles es un nou espai, ampli i còmode, que ofereix una cuina elaborada i suggestiva per a dinars de negoci i també, com no, de plaer. Las seva carta ofereix excel?lents productes de temporada, ben tractats, així com una bona selecció de vins.

ANDALUCÍA CHIQUITA: Avinguda Isabel la Catòlica, 89 Tel. 93 438 69 52 / 93 438 12 67. Com el seu nom indica, és un bocí d'Andalusia a la ciutat. Ens ho recorda la decoració, el tracte dels habituals amb Emilio Castro, al capdavant, i sobretot l'oferta gastronòmica: peixos, mariscs, fregits, flamenquins, cecines, pernil i embotits ibèrics; i els vins: finos, mançanilles o barbadillos que fan de la nostra visita un record inoblidable. Una magnífica mostra d'aquesta restauració del sud que tots enyorem en alguna ocasió.

BOU: Carretera de Collblanc, 19 Tel. 93 449 11 02. Aquest antic però renovat restaurant és potser el més proper als límits de la gran urbs veïna. Tot i així, els clients acostumen a ser de l'Hospitalet i, majoritàriament, del barri mateix. De la cuina, surten plats ben elaborats a partir d'atraients productes, com ara els fregits, les croquetes de marisc, els cors d'escarxofa farcits de brandada, les costelles de cabrit, les paelles de marisc o l'arròs negre. Tot això, a recer d'un bon celler i amb una acurada carta de postres. L'ampli saló del restaurant permet celebrar-hi qualsevol tipus de reunió o banquet. I és que el Bou és tot un clàssic.

CAL NARÉ: Joan Pallarès, 31-33 Tel. 93 338 17 74. Cal Naré és un dels clàssics del nucli antic i del centre de la ciutat. La cuina del restaurant proporciona actualment productes de mercat tractats de forma suggestiva i acurada. És un establiment on, en un ambient distès i familiar, es poden assaborir des de plats clàssics fins a combinacions més contemporànies, i sempre amb una elaboració que garanteix la qualitat i la frescor dels productes. És una bona oferta per a qualsevol migdia de la setmana.

CAL SISCU: Martí Julià, 82 Tel. 93 440 72 58. Un altre local de visita obligada, ja sigui per prendre el vermut (servit en una gerra d'aigua) per dinar o per sopar, és Cal Siscu. Sempre, és clar, amb el permís d'en Toni i de la Dolors, ja que exerceixen d'amfitrions, més que del seu restaurant bar, de casa seva. A la barra, les millors conserveres d'Espanya ens ofereixen els seus productes ?no es perdi les cloïsses de Lafuente- i, a la cuina, els millors mariscs, llagostes, percebes, gambetes i cabres esperen per ser servits en safates fumejants. Mentrestant, la nevera guarda zelosament excel?lents vins, caves i xampanys. Cal Siscu recorda aquella cançó de Serrat "...el lloc on es reuniria l'aristocràcia del barri..." però en aquesta ocasió, les taules són de marbre. I a l'hora de pagar, recordi que la qualitat té un preu.

DE ANGELIS: Carretera de Collblanc, 29 Tel. 93 449 57 27. Aquest restaurant pizzeria de dues plantes dirigit per italians ens ofereix un ambient rústic i acollidor. S'hi poden degustar elaborades pastes, pizzes cruixents, carns i excel?lents risottos. Aquest petit restaurant s'ha convertit en un racó que ens apropa el sabor típic al barri de Collblanc.

EL RACÓ DEL CARGOL: Dr. Martí Julià, 54 Tel. 93 449 77 18. Aquest és un local que apropa a l'Hospitalet la filosofia dels seus establiments germans: el Roxy d'Hostafrancs i el del Port Olímpic de Barcelona. Té una oferta de cuina consistent i apetitosa, amb bones carns, bon peix, hortalisses de temporada, bacallans preparats de diferents maneres i, per descomptat, els cargols a la llauna enriquits amb la salsa i la picada, de les quals els mestres del Racó guarden el secret per satisfer els nostres paladars. Una visita a El Racó del Cargol ens empenyerà a tornar-hi.

PRESTIGE CONGRESS: Pedrosa B, 9-11 Tel. 93 267 18 10. Situat a pocs metres del recinte firal, el restaurant de l'hotel Prestige Congress ofereix una acurada carta de cuina internacional juntament a un equilibrat menú diari. Un servei atent i amable i un entorn ben dissenyat i relaxant fan que el lloc sigui adient tant per als hostes de l'hotel com per als viatgers de negocis o ciutadans que vulguin assaborir una cuina d'alt nivell. LA BODEGUETA Lleida, 32 Tel. 93 338 66 46 Els actuals propietaris de La Bodegueta, que varen prendre el relleu a Carme Zapata, han apostat per seguir mantenint la qualitat i el bon servei que ha caracteritzat aquest petit establiment del centre de la ciutat. La seva cuina, imaginativa i il?lusionada, aposta, entre d'altres, per productes tan atractius com l'ànec i el foie.

LA GARROTADA: 2 Mare de Déu dels Desemparats, 59 Tel. 93 449 30 97. Una altra de les magnífiques sorpreses que ens guarda la ciutat. En un lloc senzill i amb una decoració anàloga, s'hi amaga una de les millors cuines amb la planxa com a protagonista de l'àrea metropolitana. N'hem de destacar precisament aquest aspecte: la planxa, ja que hi passen cloïsses, navalles, escopinyes, sípies, gambes, llagostins, cigales... És a dir, tot allò que amb un toc d'escalfor sigui capaç de brindar-nos sabors anhelats, quasi oblidats. Amb productes d'excel?lent qualitat, triï un bon vi blanc fresc i la festa del paladar està assegurada.

LA MARINA DE L'HOSPITALET: Feixa Llarga, 47 Tel. 93 335 34 47. És insòlit trobar una masia clàssicament rural amb gallines ponedores, faisans i gallines de Guinea i un hort propi ben assortit al mig d'una zona industrial amb factories metal?lúrgiques i automobilístiques i assetjada per les vies del ferrocarril. Però l'oasi de la masia es converteix en una realitat amb els seus els esmorzars de forquilla i ganivet, servits des de les set del matí, i els suculents dinars amb els plats més tradicionals de la cuina catalana. Repeteixo, tota una troballa inèdita per a descobridors afamats.

LA PERLA: Castelao, 104 Tel. 93 422 72 20. En un menjador agradable, modern i confortable, s'hi presenta una variada oferta de menú de migdia. Però aquest mateix ambient es vesteix de festa gastronòmica durant el cap de setmana. Una combinació de bons plats de creació amb tocs de bona cuina contemporània i, naturalment, amb un bon apartat de carns, peixos i vi. Al costat del restaurant hi ha el bar, on podem prendre tapes i refrescar-nos amb una espumosa cervesa o amb el vi que triem. Això és La Perla: dues possibilitats en un mateix lloc.

LA ROSA PÚRPURA: Roselles, 41 Tel. 93 338 90 05. En aquest establiment, regentat per Ana Holgado i situat en una casa antiga a prop de l'Ajuntament, es van condicionar les habitacions per convertir-les en petits menjadors. Els dies feiners ofereixen un menú amb els millors productes del mercat. I, a més, tenen una carta ben assortida en què destaquen els bacallans amb diferents elaboracions.

MESÓN BERCIANO: Aprestadora, 14 Tel. 93 432 16 58. Instal·lat en un dels sectors de més projecció de futur de la ciutat, aquest establiment ens ofereix una de les cuines més ancestrals del nostre país: la cuina d'El Bierzo. Cuina d'interior, de terres de pas entre Galícia i Castella, cuina de fred però plena de sabor. El braó de porc, la cecina, els xoriços lleugerament fumats, bones costelles, formatges i, fins i tot, concessions marines d'interior, com el pop o el bacallà. I, en època de matança, el botillo. Tot això regat amb vins de la zona. Núria i Orestes són els responsables de portar-nos El Bierzo a l'Hospitalet.

O'CHISPA: Avinguda de Catalunya, 93 Tel. 93 449 43 92. Sens dubte una de les millors representacions, per no dir la millor, de la cuina gallega al barri de la Florida. En un ambient distès, s'hi pot degustar pop, braó de porc, empanades, olla gallega, pebrots de Padrón, xoriços al vi o bons formatges acompanyats d'afruitats albarinhos o vigorosos ribeiros. El pa, el reben diàriament de Galícia, així com la majoria dels productes que ofereixen en aquest local, situat molt a prop de la torre-monument que ens recorda el nom original de l'avinguda: de l'Electricitat. D'aquí, la seva Chispa!

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: No perdis el punt

Imatge de mostra de la galeria

Un món de trencaclosques. Massa sovint, la vida se'ns presenta com un trencaclosques amb les peces sense ordenar i nosaltres som una peça barrejada d'aquest gran trencaclosques, les imatges del qual es van recomponent contínuament i noves peces van cobrint els llocs que altres deixen. La primera vegada que vaig veure un trencaclosques de punts de llibre va ser els que feien el quadre de Cesare Maccari "Ciceró acusant Catilina al Senat", a part de la impressió de ser el primer que veia, com més l'observava amb detall, més m'envaïa una sensació estranya, com si el discurs de Ciceró als senadors fos buit i marxés d'aquell hemicicle. Amb aquesta estranya sensació, vaig anar a la recerca del quadre original i en trobar-lo em va semblar trobar la resposta. Havien canviat el negatiu i tot apareixia invertit.

Catilina ha passat a la història com una demagoga sense escrúpols, però aquesta visió és la que va deixar el seu contrincant Ciceró. Catilina va basar la seva campanya en la condonació de deutes, Ciceró, que militava el bàndol conservador, donava suport als terratinents. Catilina va ser desterrada. Però quina va ser la veritat? Amb quin fotograma et quedaries? Cada persona som un tros de realitat i aquesta va imprimint el nostre cervell, imatges acompanyades de sensacions i portadores d'una música; ordenar les peces de la realitat, és trobar l'harmonia que doni un sentit a la nostra vida. De vegades, no saps per què, una imatge de la vida et transmet unes estranyes vibracions, com una música amb les notes canviades, potser ha passat com el quadre de Ciceró, han canviat el negatiu, no ens entim escoltats i ens desesperem, cercant l'harmonia, intentant trobar el nostre lloc al trencaclosques. Deia Ciceró "Si algú pugés fins al cel i contemplés amb claredat l'estructura de l'univers i la bellesa de les estrelles, no es podria complaure en aquella meravella, a menys que tingués algú a qui poder explicar-li". Sentir-se viu és musicar les imatges que percebem, cercar l'harmonia dels sentits i traduir aquesta música, en emocions i sensacions.

Et proposem que contemplis cada trencaclosques, interpretant quina música et transmet i alhora deixant anar lliurement les emocions i sensacions. Sento, doncs existeixo. Domènec Martínez

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: Pintant murs

Imatge de mostra de la galeria

Pintar, dibuixar, representar gràficament qualsevol objecte o idea són activitats senzilles de fer en un full de paper, un quadern o un ordinador. Però fer-ho sobre la dura textura d'un mur és molt més difícil. Perquè es tracta de posar les nostres destreses i habilitats, i també la nostra tosquedat i les nostre limitacions, a l'abast de tothom no solament quan l'obra estigui enllestida, sinó també des de la seva gènesi i durant el seu procés de desenvolupament. I la reacció de la gent potser serà amable i comprensiva, però existeix el risc que sigui excessivament crítica i qualificadora. Pintar un mur és un acte complicat perquè significa exposar idees i sentiments, ja siguin frívols o profunds, directament als ulls d'uns receptors que, en molt casos, no tenen ni la intenció ni la voluntat de ser-ho. És per això que el autors del missatge, és a dir, de l'obra plasmada al mur, veuen augmentades les possibilitats de sorprendre l'espectador de la seva creació, però també de molestar-lo, de violentar-lo i que el seu esforç no es comprengui o no s'interpreti adequadament. Omplir de colors, de símbols, de missatges directes o subliminars un mur és un acte transgressor, ja que implica donar-li un ús diferent al de la seva concepció. Segurament, radicalment diferent, perquè pintar és comunicar, unir omplir buits, mentre que els murs quasi sempre es construeixen per separar, diferenciar, avortar el fluir normal de les coses i les persones. Canviar la freda aparença d'un mur, omplint-lo de la màgia i l'alegria dels colors és, també, diferenciar una construcció pensada per ser homogènia. És donar-li vida a un objecte gris i trist, i impulsar-lo cap a una altra dimensió de significació. És posar les coses en un lloc diferent. És una manera d'aprendre desaprenent que, el cap i a la fi, és l'única manera veritable d'aprendre. Pintar una paret perquè tothom pugui gaudir de la nostra creació és, al mateix temps, destruir el nostres murs interiors, superant els temors que ens impedeixen, moltes vegades, ser creatius. És rebel·lar-se contra les normes, artístiques i socials, que minven la nostra imaginació fins gairebé aniquilar-la. I quan un mur es pinta entre diverses persones, entre un grup de companys, a la transgressió i al desenvolupament de la creativitat, s'hi ha de sumar, a més a més, la voluntat de compartir art, idees i, per suposat, la simple i sana diversió. I quan les idees es mesclen, els pensaments s'harmonitzen i els problemes, com els diferents colors quan entren en contacte els uns amb els altres, es dilueixen, s'acaben trobant solucions racionals i justes. L'obra col·lectiva té sempre un valor especial perquè anul·la la vanitat de l'artista, amplia el valors solidaris de la creació, dilueix les dosis d'egoisme i autoreconeixement que té tota obra individual. Es tracta de gaudir per gaudir, de compartir per compartir, de pintar per pintar. Carlos Zuriguel

+ Recull de l'obra

Fem 15 anys: Sant Jordi excusa de col·leccionista? 15 motius

Imatge de mostra de la galeria

Sant Jordi, excusa de col·leccionista? És del tot natural que la figura de Sant Jordi, en tant que Patró de Catalunya, sigui popular entre nosaltres com sol ocórrer en cada país amb el símbol que ha triat com a emblema. Però aquest fet normal, del tot lògic, en el cas de Sant Jordi té una dimensió especial. La seva figura llegendària, que ens el mostra com a "home de la terra" defensor d'una "causa justa", ha anat adquirint al llarg dels segles un arrelament popular tan ampli que l'ha convertit en el sant que és venerat amb preferència en un major nombre de països. Així ho demostra el fet que Anglaterra, Grècia, Rússia, Portugal, Aragó, Geòrgia i algunes ciutats concretes hagin acollit el seu patronatge i n'hagin fet el seu estendard ideològic.

En un altre sentit també és remarcable la diversitat de la simbologia que el fa identificable -com a figura cavalleresca o com a simple ciutadà, dempeus o a cavall, armat amb llança o amb espasa, amb la creu com a escut o sense, acompanyat o no de la princesa, amb el drac més o menys aparent-, però sense que cap d'aquests elements propis de la seva imatge sigui imprescindible perquè pugui ser reconegut arreu i per tothom. I és en aquesta característica, a més i al marge de la seva presència en tants territoris, on podem trobar l'origen del fet que la seva figura llegendària hagi estat motiu constant d'inspiració de grans artistes de totes les èpoques. Això ha fet que sigui tema regular d'una infinitat d'il·lustracions, des de les més lluïdes fins a les incloses en publicacions populars, fets que han convertit la iconografia jordiana en un veritable tresor artístic, tant per la seva qualitat com per la nombrosa diversitat. Davant aquest camp tan prolífic no ha de fer estrany, doncs, que Sant Jordi, i a Catalunya d'una manera preferent, sigui un motiu de col?leccionisme engrescador. En molts casos l'esquer són peces corpòries -imatges, medalles, monedes, joies, vitralls, escuts, etc.-, però on sobretot trobem el camp més apassionant i infinit és en el paper.

La quantitat de representacions del Sant que podem trobar en tota mena d'impresos d'arreu del món -llibres, revistes, litografies, postals, làmines, estampes, etc.- és incalculable. A Catalunya, l'arrelament popular de què gaudeix encara li dóna una dimensió més particular. El fet de tenir-lo present en l'àmbit més pròxim fa que el trobem, amb tota normalitat, com a nom de carrers o places, d'estaments o d'establiments públics o privats -col·legis, biblioteques, centres culturals, clíniques, restaurants, pastisseries i comerços en general- i que, per tant, el vegem com un element més de la nostra vida quotidiana. El ventall de possibilitats que dóna al col·leccionisme el tema jordià és, doncs, amplíssim. Aquesta mostra, forçosament limitada i per les seves característiques circumscrita al suport paper, només intenta ser un tast, això sí divers i contrastat, de la presència i la incidència que el Cavaller Sant Jordi té, d'una manera preferent, en la societat catalana. Jordi Mir - Neus Bòria

+ Recull de l'obra